Qui és el teu amo?
Opinions divergents sobre La Vanguardia
Tornem al punt de partida. La nostra investigació pretén demostrar que existeix una pressió per part del poder sobre els mitjans de la comunicació per tal de manipular la informació que aquests envien a la societat. Truquem a la porta dels mateixos treballadors de La Vanguardia. Sabem des d’un bon principi que hi ha declaracions i històries que no aconseguirem, no es tracta de mossegar la mà que et dóna de menjar. Així doncs, centrem la necessitat primordial en trobar casos que ens ajudin a treure a la llum el que està amagat: vint-i-nou prejubilacions. Vint-i-nou peticions i només una resposta.
Juan José Caballero és l’únic prejubilat de La Vanguardia que contesta el nostre
correu. Ens explica que no va marxar perquè no volgués estar-hi més, sinó perquè hi havia cert “xantatge emocional” per l’amenaça de fer un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) dins la redacció. Recorda amb nostàlgia la conformitat amb què treballava dins el diari, especialment els seus companys, i reconeix que, tot i que en aquell moment, l’any 2009, les condicions amb què aquests vint-i-nou periodistes es van prejubilar eren molt bones, la crisi econòmica actual està afavorint la precarietat laboral en el periodisme, la qual “obliga als periodistes a anar amb compte amb el que escriuen per por a perdre el lloc de treball. Això és un empobriment respecte a la pluralitat dels mitjans”, lamenta. Caballero es mostra crític amb aquest tema en concret, afirmant que al diari del Grup Godó es crea una línia de pensament únic: “No hi ha cap redactor de La Vanguardia que presenti un text que sap que no va en la línia marcada pel diari”.
Veient que no podem contactar amb més extreballadors de La Vanguardia, ens trobem amb la necessitat de localitzar una font que no hagi estat dins el diari. Així, doncs, parlem amb Arcadi Oliveres, ja que està en contra dels mitjans de comunicació influenciats pels interessos econòmics. El seu discurs a les classes d’economia sobre les empreses manipulades pel poder i sotmeses a un control econòmic va ser la font d’inspiració de la nostra investigació. Oliveres afirma amb seguretat que la gran majoria dels mitjans de comunicació són serfs dels seus propietaris i, per tant, la informació està “intoxicada i esbiaixada”. Pel que fa a La Vanguardia, l’economista reconeix que n’és subscriptor, però assegura que “sempre ha estat al servei del poder”. No obstant, defensa la secció d’Internacional del diari del Grup Godó, ja que està format per corresponsals independents que ofereixen informació segons els seus propis criteris i que no es veuen influenciats pel mitjà.
Per verificar aquesta última afirmació de l’economista català, ens posem en contacte amb Plàcid Garcia-Planas, un dels corresponsals de guerra de La Vanguardia. “La neutralitat no existeix, ni tampoc l’objectivitat. El que sí existeix és l'honestedat.” Assegura que La Vanguardia té una gran riquesa, i aquesta és la secció d’Internacional: “hi ha ànimes i perfils ben marcats en els periodistes que hi escriuen.” Parla clar i està convençut que el diari del Grup Godó li ha permès “un punt de llibertat narrativa que en d’altres diaris no hagués pogut escriure.”
Primer insider del diari i els resultats no són els que ens esperàvem. Redirigim el nostre objectiu i ens adrecem a Enric Sierra, subdirector de la versió digital de La Vanguardia. Si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell. Indagarem en la redacció del diari per tal de detallar com hi treballen a dia d’avui. Sabem a qui tenim davant assegut: emprenedor en anys passats, un càrrec còmode i segur en l’actualitat.
El primer assalt tracta de les línies editorials. Impera un pensament únic al Grup Godó?: “Les línies editorials no tenen res a veure entre elles perquè es dirigeixen a públics ben diferenciats.” Assegura que al web, el seu domini, no s’estableixen fronteres ideològiques: “hem de recordar que tots ens adaptem al nostre públic: més enllà de la línia editorial, el que interessa és fer negoci.” Seguim parlant sobre els hòldings de comunicació, el Grup Godó n’és un: “si l’empresari crea un mitjà i incorpora noves plataformes per esdevenir un hòlding... Bingo! Estarà present on el públic està present.”
Imatge de la redacció de La Vanguardia. || Èrica Gálvez
S’inicia el segon assalt tractant les possibles pressions que hi poden haver dins els grups de comunicació, i que responen a suposats interessos polítics i econòmics. És ràpid en el primer moviment: “cada dia rebem pressions, el que importa és que es cedeixi o no". Davant la seva seguretat apuntem a l’interior de la redacció. Sembla que ha estat un cop dur, callat, amb els ulls en blanc, rebufa: “la pressió és per fer-ho bé, per ser ràpids i ser els primers". Final d’aquest combat i ens emportem un punt a favor.
Hem aconseguit una primera evidència del què crèiem des d’un bon principi, en l’existència d’interessos que intenten mantenir-se amagats però que d’una manera o una altra acabaran sent obvis. Tenim un regust amarg, i és per això que necessitem una història que pugui fonamentar aquesta primera impressió que hem obtingut del testimoni d’Enric Sierra.
Ens arriba la resposta d’una ex de La Vanguardia. No forma part del col·lectiu dels vint-i-nou, així que no és un perfil de testimoni que s’adeqüi al que busquem. Tot i això, ens veiem amb Mercè Beltran amb la intenció de trobar alguna declaració que ens acosti a la nostra tesi inicial.
“Quan treballes a La Vanguardia saps on ets, saps que hi ha informacions que hauràs de mesurar, saps qui paga i qui mana. Hi ha coses que d’entrada no podràs explicar-les com voldries.” Perplexos davant el que volíem sentir. Va tenir restriccions que li arribaven sempre en forma de consells. Narra alguns episodis durant l’època de Jordi Pujol on es va trobar entrevistes fetes i sense signar sobre la seva taula. “És molt estrany que no hi hagués cap firma en algunes entrevistes, hi havia publicacions realment dubtoses". Es mossega la llengua però no es penedeix d’haver-ho dit.
Ens parla sobre la corrupció i és molt clara: “Les corrupteles són subtils. És corrupció que un polític et convidi a dinar? O que et regalin coses des de La Caixa? Què fas, ho rebutges, retornes els regals? És una línia molt prima, és molt complicat mantenir la integritat en determinades situacions”.
Li presentem la llista de càrrecs de Javier Godó i no en qüestiona els del Grup, però si reconeix en els altres la vinculació dels grups periodístics amb el món polític i empresarial. L’exemple més clar, assegura rotundament, és que “les crítiques a La Caixa no existeixen a La Vanguardia".
Per tant, ens trobem en un context en què el grup de comunicació més important de Catalunya es troba influenciat per les seves relacions econòmiques que acaben passant factura a la producció periodística dels seus mitjans. Tot just hem vist el cas de La Vanguardia, però necessitem completar aquests fets amb l’altre gran mitjà del Grup Godó: RAC1. No sabem si els seus treballadors viuen una realitat com la del diari, i en cas que sigui així: estaran disposats a parlar-ne?
"La informació està intoxicada i esbiaixada"
Arcadi Oliveres
"Quan treballes a La Vanguardia saps qui paga i qui mana"
Mercè Beltran